El Rosa Serrano o la història d'un col.legi que mai será

         El PP ha votat a Les Corts Valencianes en contra de la construcció del col.legi Rosa Serrano de Paiporta. La ineficiència, la desvergonya i el comportament repugnat dels polítics del govern local, amb el regidor d’educació, Alejandro Gutierrez, i l’alcalde, Vicente Ibor, al cap, ha estat continuada per la gentola que conforma el govern autonòmic.  

        No sé si és correcte anomenar al centre on estudien infantil i primaria més de 200 xiquets de Paiporta “col.legi”, doncs en realitat són un conjunt de barracons ubicats a un solar del poble. Fa quatre anys els menuts, matriculats a l’àntic Ausias March, foren traslladats a uns barracons, el lloc no reunia condicions (al tros de pati no hi ha  cap ombra, i no hi ha gimnàs, ni biblioteca), perquè anava a ser provisional, estarien allí el temps que costara construir una escola nova. Però la Conselleria començà a ajornar els terminis, passaven els anys i els xiquets patien lipotimies a l’estiu, i picadures d’insectes, i Alejandro Gutierrez i Vicente Ibor sempre asseguraven que acabaven de mantindre una reunió amb la Conselleria i que era qüestió de mesos.

Fa un any, davant les accions del pares reivindicant una solución, al ple municipal el regidor d’educació va afirmar que si en sis mesos no havien començat les obres del nou col.legi dimitiria. Entretant, l’oposició (PSOE, Compromís i Esquerra Unida) presentà una proposta per utilizar els diners destinats a la construcció d’un centre cultural, a l’escola, perquè els xiquets no patiren més la situació de precarietat absoluta a la que s’enfrontaven cada dia. El PP local vota en contra al.legant que l’escola s’anava a fer en breu, i no pagava la pena. Fa un parell de mesos, davant la presió ciutadana l’alcade, Vicente Ibor, es desentén de la qüestió i li deixa el “marró” a Alejandro Gutierrez, qui admet que l’escola no es construirà mai. La raó, que els estudis de població indiquen que en uns anys a Paiporta descendirà el nombre de xiquets i no farà falta una nova escola; els que estàn es poden fotre i passar tota la seua etapa escolar a una situació lamentable, de moment, ja els hem ensenyat que ells i la seua educació no són importants. Alguns pares, pocs per a ser sincers, continuaren la lluita i aconseguiren que el problema arribara a Les Corts Valencianes, el resultat, el que ja hem contant, el col.legi mai será perquè el PP ha votat en contra.

        El regidor d’educació, que viu del seu alliberament a l’ajuntament, és a dir, no té altre ofici ni benefici que ser regidor i cobrar un sou, bon sou per a ser una persona sense preparació acadèmica, no ha estat capaç de resoldre el problema educatiu més greu del poble. Tampoc ha dimitit, és clar, la responsabilitat pesa poc davant d’uns diners que li permiteix viure molt còmodament, al cap i a la fi, l’únic que haurà d’aguantar són males cares per part d’alguns pares del poble i …Què és això comparant en haver de buscar-se feina i patir el que pateix la gent normal? Res, per a d’ells és no-res. Perquè ni a Alejandro Gutierrez, ni al senyor alcalde, més preocupat de la seua feina a la diputació que del que passa al seu poble, ni per descomptat, a la consellera d’educació, Maria José Català, els importa el patiment dels xiquets. Perquè quan entren al seu despatx, al que no fa fred en hivern ni calor a l’estiu, no pensen que hi ha persones patint, el turment del seu poble no els lleva el somni, els té igual, la seua vocació de servei públic ni existeix ni ha existit mai, més enllà d’embutxacar-se diners públics tots el mesos. I a mi em bull la sang, perquè a la meua neboda li piquen puces quan ix al pati i pregunta a casa perquè a la seua escola no hi ha gimnàs, perquè es lamentable veure a l’estiu com els xiquets s’amuntonen baix de la canastra de bàsquet buscant l’ombra.

       La justicia terrenal sembla no existir quan no hi ha rentabilitat económica que aprofitar; els responsables, els que malgasten els nostres diners en el seu propi benefici (en factures milionaris a advocats amics, en contratacions d’amics que fan de gerents del nostre ajuntament) continuaràn vivint de nosaltres tan bé com fins ara, però jo, desitje i espere que la justicia universal no deixe que queden impunes, que el seu terrorisme contra la dignitat humana no quede sense càstig. 

Sí vull

Al novembre de 2005 jo era regidora de l’Ajuntament de Paiporta, s’acabava d’aprovar la llei de matrimoni homesexual, i una parella d’amics (dos xics) em demanaren que els casara. Malgrat no ser veïns ni tindre cap vinculació amb Paiporta decidiren celebrar la seua boda ací. Volien discreció i pensaren que a un poble i amb una persona de confiança l’acte seria íntim, com els dos volien. Així va ser, un celebració discreta, amb pocs familiars i coneguts i el seu amor com a protagonista.

Jo, que sempre he defensat que l’amor no necessita de papers, jo que no he necessitat mai de la llei per estimar, vaig compartir aquell moment d’emoció, i em va caure alguna llàgrima. Vaig sentir que el sentit comú s’imposava per una vegada a la barbàrie, la humiliació, i la marginació a la que, els que no saben estimar, volen defenestrar la resta, darrere de conviccions socials absurdes.

Ahir el Tribunal Constitucional va rebutjar el recurs de inconstitucionalitat contra el matrimoni homosexual, i a mi em va tornar a caure la llàgrima, recordant aquell dia, recordant a les amigues i amics que avuí al segle XXI han d’aguantar que alguns, els que no saben estimar, parlen de la seua condició como una malaltia, com si ells foren millors. A quí fa mal que dos persones s’estimen siguen del sexe que siguen?. Fa mal als que s’amaguen, als que no tenen collons d'averiguar quí són.

A banda del concepte romàntic, el matrimoni homosexual és molt més. Al País Valencià la llei de parelles de fet no contempla la possibilitat de cobrar una pensió de viduïtat si un dels membres de la parella mor, i aixó supossava un greuge comparatiu per a les persones homosexuals, que no tenien altra opció per oficialitzar les seues relacions. Fins fa set anys les persones i els seues sentiments no eren iguals davant la llei ( si ho eren les seues obligancions) tampoc ho eren els seus fills. I aixó sí es antinatura, aixó si que és una atemptat contra les persones. 

Per aixó aquest és un post d’enhorabona, enhorabona als que lluiten, als que no s’amaguen, als que estimen sense condicions, als que no tenen por dels dolents, enhorabona perquè avuí, tots, som un poc més lliures.

Paiporta registra 53 desnonaments en tres mesos.

Fa aproxidament un mes, alguns paiportins ens quedarem bocabatas davant la noticia de que al nostre poble s’havien fet efectius 53 desnonaments en tres mesos. La dada fa por. Aquesta vegada l’Ajuntament no va enviar nota de premsa, ni va anunciar mesures per paliar els efectes que están patint els afectats, entre altres motius perque ni troba ni busca solucions.

A molta gent del poble tampoc l’interessa més enllà d’un comentari oportú, al voltant de la crisi i él “on anem a arribar” i, per supossat, un juí, amb condemna inclosa, sobre els afectats, amb la conclusió de que, els que no hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, no hem de pagar els plats bruts dels que si ho han fet (una vegada més recordé a Jose Luis Sampedro quan diu aixó de “es imposible vivir por encima de tus posibilidades, todos hemos vivido con las posibilidades que nos dieron”). Doncs bé, em sembla correcte que alguna gent pensé aixó, però la resta, els que, sense entrar en detalls personals, patim perqué els nostres veïns acaben al carrer, hauriem de poder fer alguna cosa per presionar al govern local i crear la infraestructura necessaria per ajudar.

Des del respecte més absolut, no puc evitar preguntar-me per qué a alguna gent li sap greu que els diners dels seus impostos es destinen a la supervivència dels seus veïns i, tanmateix sembla no afectar-los que el seu ajuntament, amb els seus diners, contracte a un gerent amb un sou de 60.000€ a l’any per una tasca prou indefinida. Que casualment, eixe gerent siga un ex càrrec  de popular tv (televisió a la que el nostre alcalde sempre s’ha sentit com a casa) i que a més, també casualment, la seua filla treballe al departament d’informàtica de l’Ajuntament de Paiporta. I no ho entenc perqué posats a rescatar families, el consistori hauria de deixar-nos decidir a quí volem rescatar i en quínes condicions. És trist i irresponsable que els polítics pensen que obtindre més vots a les eleccions, els dona dret a invertir els diners dels ciutadans en colocar als seus amics, en compte de solucionar els problemes dels seus veïns. Perqué posats a dir tonteries, els que estem a l’altra banda, podriem alegar que al programa electoral del PP no estava inclosa la contratació del secretari de Popular TV com a gerent del l’Ajuntament que, a més a més, ni paga ni ha pagat mai impostos a Paiporta.

El proper 22 d'octubre al local de la Unió Musical de Paiporta la plataforma d'afectats per la hipoteca oferirà una xerrada per a explicar les causes i efectes dels desnonaments, i el 25 hi ha convocada una manifestació per exigir solucions al govern local. Sembla que ha arribat el moment de prendre posicions.

Em falten paraules......

           Avuí em deixe dur, no vaig a obrir la finestra per veure que passa, avuí em quede dins, per exterioritzar una de les reflexions interminables amb les que plene el meu espai. Avuí m’abelleix parlar de paraules, de les que ens falten o ens sobren, com diuen els Antònia Font.

             Hi ha paraules per denominar objectes: got, taula, llibre, radio, cotxe, botiga, porta, sol….mots que tenen com a objectiu ajudar-nos a la nostra vida, convertir en so alguna cosa, otorgar-li valor fonètic, escoltar-les, dir-les, són objectives, i el més important, tots compartim el seu sentit. Hi ha altres que sereveixen per definir les relacions humanes, i ací comencen els problemas, encara que la gran majoria les entén de la mateixa forma: pare, mare, fill, nebot…i les més ambigües, home, dona, amic, parella. Pero les que centren les meues reflexions són les altres, les que van més enllà, les que anomenen els valors, els sentiments i les emocions. El significat d’aquestes paraules varia depenent de quí, cóm, quán i en quines circumstàncies es diuen, i tot el món pot utilizar-les en el seu favor o entendre-les al contrari. Una quantitat indecent de factors fan que la serenitat, l’amor, la por o l’enveja tinguen un significat o un altre, siguen més o menys importants.

         Però quín és el significat bó d’una paraula? El que li dona él que la diu o el que asumeix él que  la rep?. Hi ha paraules que adquereixen una categoría de veritat absoluta per a alguns, i que per a altres són banals i  buides. Tots cataloguem les paraules que evoquen emocions depenent de a quí van dirigides, o de quí venen. Les classificacions són personals, intransferibles. I jo tinc la meua, que, a més, acaba lligant unes paraules a altres, i si pense en l’amistat em ve al cap la lleialtat, i si pense en amor em ve al cap la tendressa, del sexe el desig, i de la tristor la pèrdua. Viatjant per les paraules descrobeixes els sentiments. Per a mi no és el mateix voler que estimar. No parle de voler com a verb transitiu, sinó del sentiment, jo vull a molta gent, als que són part de la meua vida, als que necessite, als que m’ajuden a ser jo. Però estimar té una connotació diferent, que va molt més enllà. Estimar té, a més d’un component d'enamorament, una trascedència. I reflexionant me n’adone de que és una paraula que utilitze poc, perqué hi ha paraules que, a vegades, fan por. Hi ha sinònims i antònims, paraules que ens defineixen, paraules en les que perdre el temps, i les hores, paraules amb les que plenar un post, a un bloc, un día, en un moment determinat.

Pel carrer Sant Roc.

                A La Nit d’Estellés de Paiporta, celebrada fa un parell de setmanes, es va fer una tendra imitació de  “Cos mortal”, el poema on Estellés fa un recorregut pels carrers de València. En aquesta ocasió ferem un passeig pels de Paiporta: Convent, Antonio Machado, Catarroja, Sant Josep, Mestre Palau, Sant Jordi, Primer de Maig…..i Sant Roc. I ací, a Sant Roc, em quede avuí, i faig una ullada al passat i al present del meu poble.

             El carrer Sant Roc està ubicat al centre de Paiporta, va de Convent a l´antic “Cine Avenida”, o Cine Nou, com era conegut a l’època, al carrer Primer de Maig. Em recorde en ell, anant a comprar en ma mare, d’un costat a un altre, els dissabtes de matí, amb un fum de gent al voltant.

             Pocs dies després de la festa d’Estellés, passejava amb una amiga per ell, tot estava quiet i solitari, tant que ens va sorpredre veure que el forn del carrer encara existeix. Aleshores recordarem que fa anys, jo deia pocs i ella molts, aquell carrer del centre del poble, havia estat el centre de l’activitat social. Al carrer Sant Roc, però, no hi havien bars, ni restaurants, hi havia comerç, del xicotet, del de tota la vida. Estava la botiga de decoració, i l’òptica, i l’associació andalussa, la perfumería del poble, i la floristeria, la farmàcia, la tenda de joguets, la bodega i la imprempta que, afortunadament, encara es manté.

           Passaren els anys i algunes botigues tancaren perque la gent deixa de comprar al poble, altres perque es van jubilar els propietaris, i la farmàcia i l’òptica es traslladaren. Paiporta comença a fer-se gran i el carrer Sant Roc a buidar-se. Es recalificà l’horta i es feren molts edificis nous, i la gent de la ciutat venia a viure al poble. I el carrer Sant Roc estava un poc més buit. Ara ja som vora 25.000 habitants, i al carrer Sant Roc, al que ja no arribava quasi ningú, arribà la crisi, i tancaren més botigues.

           Des d’eixe dia, el que vaig prendre consciència de com desaparèix l’essència del meu poble, no he deixat de passar pel carrer Sant Roc. A vegades em pare on estava la tenda de joguets i recordé quan ma mare em va comprar una nina pel meu aniversari, o entre al forn a comprar un pà, que després congele perqué jo no menge pà. A vegades em pose al mig del carrer i imagine com era la gent que anava al “Cine Avenida”,  o entre a la imprempta, que també és papereria i em compre un bolígraf. A vegades em pose trista i pensé que cap dels nous paiportins sap on està aquest carrer, i que és una llàstima! que després de tanta vida i tanta història, pel carrer Sant Roc a soles passem la processó i jo. 

Estellés.

No diré que Estellés és el meu poeta preferit però, a vegades, a èpoques, ho sent així. Estellés és l'instint, és la terra, és l'esència del valencià que s'estima el seu entorn. Estellés és el que som, el sentiment col.lectiu d'un poble, el nostre. I és l'home que estima i desitja, a un moment convuls i a una terra, la nostra. Estellés sóc jo, per aixó com a ell res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat, tallat en tires. I tampoc em pot faltar el vi damunt la taula. 

Com l'Estellés jo també em pregunte on són le paraules inconscients que una tendresa et va dictar. I he estimat com els amants que no comprenen l’amor com un costum amable, els de l’amor brusc i salvatge, els que pateixen l’enyorança amarga de la terra.  Va ser ell qui em va ensenyar que les paraules obscenes es poden dir amablement. He sommiat alló que ja no pot ser, sentir algú sota el meu cos, amb els grans ulls oberts. I fer-te un bes sense cometre cap delicte. I una vegada vaig enllaçar un nom al meu nom, quan també enllaçavem les cames.

Amb ell em vaig adonar que jo també he tingut una familia de dol per a tota la vida. De la guerra, la posguerra….I he plorat veient a l’home parat, que un dia desaparèix perque no va enlloc. I sé que alló que val és la consciencia de no ser resi no s’és poble. I A voltes he sentit una veu que em preguntava ¿Qué has fet. Qué has fet?, i no he sabut que dir.

Sense Estellés no seriem com som, o almenys no ho sabriem. Avuí es celebra a Paiporta, el meu poble, i a Burjassot, el seu, la nit d’Estellés. Al voltant d’una taula menjarem i beurem, i parlarem d’ell. Després recitarem els seus versos i es retrobarem, sentint-se poble….

Ací em pariren i ací estic.

I com que em passen certes coses,

ací les cante, ací les dic.