Pel carrer Sant Roc.

                A La Nit d’Estellés de Paiporta, celebrada fa un parell de setmanes, es va fer una tendra imitació de  “Cos mortal”, el poema on Estellés fa un recorregut pels carrers de València. En aquesta ocasió ferem un passeig pels de Paiporta: Convent, Antonio Machado, Catarroja, Sant Josep, Mestre Palau, Sant Jordi, Primer de Maig…..i Sant Roc. I ací, a Sant Roc, em quede avuí, i faig una ullada al passat i al present del meu poble.

             El carrer Sant Roc està ubicat al centre de Paiporta, va de Convent a l´antic “Cine Avenida”, o Cine Nou, com era conegut a l’època, al carrer Primer de Maig. Em recorde en ell, anant a comprar en ma mare, d’un costat a un altre, els dissabtes de matí, amb un fum de gent al voltant.

             Pocs dies després de la festa d’Estellés, passejava amb una amiga per ell, tot estava quiet i solitari, tant que ens va sorpredre veure que el forn del carrer encara existeix. Aleshores recordarem que fa anys, jo deia pocs i ella molts, aquell carrer del centre del poble, havia estat el centre de l’activitat social. Al carrer Sant Roc, però, no hi havien bars, ni restaurants, hi havia comerç, del xicotet, del de tota la vida. Estava la botiga de decoració, i l’òptica, i l’associació andalussa, la perfumería del poble, i la floristeria, la farmàcia, la tenda de joguets, la bodega i la imprempta que, afortunadament, encara es manté.

           Passaren els anys i algunes botigues tancaren perque la gent deixa de comprar al poble, altres perque es van jubilar els propietaris, i la farmàcia i l’òptica es traslladaren. Paiporta comença a fer-se gran i el carrer Sant Roc a buidar-se. Es recalificà l’horta i es feren molts edificis nous, i la gent de la ciutat venia a viure al poble. I el carrer Sant Roc estava un poc més buit. Ara ja som vora 25.000 habitants, i al carrer Sant Roc, al que ja no arribava quasi ningú, arribà la crisi, i tancaren més botigues.

           Des d’eixe dia, el que vaig prendre consciència de com desaparèix l’essència del meu poble, no he deixat de passar pel carrer Sant Roc. A vegades em pare on estava la tenda de joguets i recordé quan ma mare em va comprar una nina pel meu aniversari, o entre al forn a comprar un pà, que després congele perqué jo no menge pà. A vegades em pose al mig del carrer i imagine com era la gent que anava al “Cine Avenida”,  o entre a la imprempta, que també és papereria i em compre un bolígraf. A vegades em pose trista i pensé que cap dels nous paiportins sap on està aquest carrer, i que és una llàstima! que després de tanta vida i tanta història, pel carrer Sant Roc a soles passem la processó i jo. 

Estellés.

No diré que Estellés és el meu poeta preferit però, a vegades, a èpoques, ho sent així. Estellés és l'instint, és la terra, és l'esència del valencià que s'estima el seu entorn. Estellés és el que som, el sentiment col.lectiu d'un poble, el nostre. I és l'home que estima i desitja, a un moment convuls i a una terra, la nostra. Estellés sóc jo, per aixó com a ell res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat, tallat en tires. I tampoc em pot faltar el vi damunt la taula. 

Com l'Estellés jo també em pregunte on són le paraules inconscients que una tendresa et va dictar. I he estimat com els amants que no comprenen l’amor com un costum amable, els de l’amor brusc i salvatge, els que pateixen l’enyorança amarga de la terra.  Va ser ell qui em va ensenyar que les paraules obscenes es poden dir amablement. He sommiat alló que ja no pot ser, sentir algú sota el meu cos, amb els grans ulls oberts. I fer-te un bes sense cometre cap delicte. I una vegada vaig enllaçar un nom al meu nom, quan també enllaçavem les cames.

Amb ell em vaig adonar que jo també he tingut una familia de dol per a tota la vida. De la guerra, la posguerra….I he plorat veient a l’home parat, que un dia desaparèix perque no va enlloc. I sé que alló que val és la consciencia de no ser resi no s’és poble. I A voltes he sentit una veu que em preguntava ¿Qué has fet. Qué has fet?, i no he sabut que dir.

Sense Estellés no seriem com som, o almenys no ho sabriem. Avuí es celebra a Paiporta, el meu poble, i a Burjassot, el seu, la nit d’Estellés. Al voltant d’una taula menjarem i beurem, i parlarem d’ell. Després recitarem els seus versos i es retrobarem, sentint-se poble….

Ací em pariren i ací estic.

I com que em passen certes coses,

ací les cante, ací les dic.