Es deia Ventura González i va parir tretze fills...

Es deia Ventura González i va parir 13 fills, al temps de la misèria i la fam, a un poble perdut de la Serra de Còrdova al que la guerra li va furtar l’esperança i el futur i del que un dia va fugir per no tornar mai més.

Va soterrar a tres dels seus fills, i va treballar al camp tota la seua vida. La República li va donar el dret d’aprendre a llegir i escriure i la dictadura els el va llevar a les seues filles. Va esperar al seu home quan se n’anà a la guerra i després quan estigué a un camp de concentració franquista. Va resistir, amb mà excesivament dura, és cert, però que podía fer una mare que cada dia quan s’alçava havia de lluitar per que els seus menjaren. Mai es va penedir de viure, i sovint, li caien llàgrimes recordant-se a si mateixa, valenta, guapa i forta.

Jo l’he vist, amb el puny en alt, cantar La Internacional, i minuts després recordar on estava amagada la roba que li havien de posar quan fora morta, l’hàbit de la Mare de Déu del Carme, contradiccions en tenim tots! Jo l’he vist ennogullir-se sempre més dels seus fills que de les seues filles, acaronar més als seus néts que a les seues netes perquè, malgrat el seu patiment, el seu treball i la força, mai ningú li va reconèixer la seua tasca en la vida, ningú li va dir en veu alta que erem iguals, i que no va ser el seu home el que tragué una família endavant  sinó ella. Es va morir, al segle XXI, pensant que les dones estem relegades a un segon pla inevitablement. Pense molt en ella, i el seu record a vegades em fa riure, a vegades em fa plorar, i quasi totes em fa ràbia. Era la meua iaia.

El PP trenca la unitat manifestant-se contra ell mateix...o la meua lectura dels fets.

      No m’agrada escriure en calent…podría començar així aquest post, però seria una falàcia perquè sóc periodista, i els periodistes contem les coses, quasi sempre, en calent, quan la història encara bull per dins. Però és cert que en aquesta ocasió he esperat un dia sencer per a no vomitar sobre el paper totes les sensacions que la manifestació d’ahir a Paiporta em va provocar. Tal vegada no ha estat una bona idea, m’ha donat temps a llegir la premsa i això ha provocat que la mala llet augmentara.

       El divendres a les cinc de la vesprada un grapat de mares, pares, xiquetes, xiquets i veïns del poble, es concentraren a la porta de l’Auditori municipal, lloc acordat per iniciar una manifestació en favor de l’educació pública I DE QUALIAT, i en contra de les retallades, la nova llei aprovada pel ministre Wert (Wert amb w de wergonya), els barracons, la manca de professors…Com és normal la construcción del col.legi Rosa Serrano era una, no l'única, de les reivindicacions. Pancartes, representants polítics, megàfons, salutacions…fins ací tot en ordre, però, amics, vivim a un món on el surrealisme impera, i passà…aparegué el regidor d’educació amb alguns companys de partit i govern. La gent comença a parlar, i sí, jo també m’ho vaig preguntar, i encara m’ho pregunte...Què fa el PP manifestant-se contra el PP? Doncs bé, no venien a soles, portaven pancarta, una de l’Ajuntament darrere la qual, no sé qui ho va decidir,  havien d’anar tots els regidors, mostrant que estàn units en la lluita per la construcción del col.legi que no hi és. Com qualsevol bon sainet, al que tan acostumats estem els valencians en general, i els paiportins, en particular, la història deixa imatges esperpèntiques amb les que una no sap si riure de pena o plorar de risa: la senyora fan del PP que agafa la pancarta, sense que, oficialmente i que jo sapiga, represente a cap votant ni ciutadà d’aquest poble, i que apareix a la foto que ha penjat l’Ajuntament a la seua web, per esborrar  als regidors del PSOE. Ací comence a no entendre res. 

     La unitat dels Partits a Paiporta és un concepte inventat pel PP per a utilizar-lo quan li ve en gana, perquè no hi hagué unitat quan l’oposició demanà que els diners del Centre Cultural es destinaren a la construcció del col.legi, per acabar amb la lamentable situació d'uns xiquets que porten tota la seua etapa escolar en precari. El PP va mentir, una vegada més, assegurant que, com que sabien que la Conselleria anava a fer el col.legi no calia prendre eixa mesura(El PP i el seu regidor d’educació qui, ara fa més d’un any, assegurava que si en sis mesos no havien començat les obres del Rosa Serrano dimitiria i no ho ha fet). Tampoc hi hagué unitat quan a Les Corts valencianes es demanaren explicacions i dotacions per a construir el centre, i el PP no volgué. Tampoc hi hagué unitat, que bonica la paraula, per cert, a la manifestació de l’any passat, amb reivindicacions molt paregudes. Però ara sí. Ara ells demanen unitat i el que no es posa al seu costat a la pancarta desfà el consens…patètic i covard.

   
     Els que trenquen l’harmònia, parlant de tot, són els regidors de Compromís i Esquerra Unida, perquè el PSOE si volgué compartir pancarta i festa reivindicativa amb el PP, què diuen que hi ha que anar de la mà…de la mà de quí? De quí no te vergonya de mentir una vegada i altra per a salvar el seu cul i el seu sou? De la mà dels que no volen perdre l’oportunitat d’eixir en la foto ni quan el poble es manifesta en contra d’ells?No em sembla ètic, la correcció política resulta a vegades massa incorrecta, i em fa la sensació de que hi ha polítics sords, que no entenen que la gent desconfia de la classe política per eixes actituts, que no val “nadar i guardar la roba”, que estàs amb el poble, o amb els que l’estan ofegant, però als dos llocs alhora no es pot estar. Apelar a la unitat ara és repugnant, i creure-se-la és oportunista i d'una ingenuïtat preocupant.

     Amb els protagonistes col·locats comença la marxa, que una hora més tard arriba a l’Ajuntament on l’alcalde i la tinent-alcaldessa esperàvem a peu de carrer al seu poble, que havia eixit a manifestar-se en contra de la seua ineficàcia, o això havia entés jo. A la porta del consistori, es col·locà la pancarta de la unitat (llegiu amb la ironia en modo on), d’alt de les escales, la resta baix, ho sent, sóc molt fan del simbolisme. I comença la lectura dels manifests, el primer demanant mitjants i responsabilitzant al PP de la manca de recursos, i l’altre el d’un membre de l’AMPA del Rosa Serrano, i ací, em disculpeu, però em torne a posar de molt mala llet. Perquè a mi, que voleu que vos diga, el segon manifest em semblà descafeïnat, quasi cursi, venia a dir que la culpa de tot la té Marijose (Maria José Català, consellera d’educació), que s’ha oblidat de Paipota, i estic d’acord, la xicona de Torrent té una part de responsabilitat molt gran, però, un detall…Algú li ha sentit dir, a ella, personalment,  que el col.legi s’anava a construir? Jo crec que no, algú ens contà que ella havia dit que el col.legi s’anava a construir, algú ens contà, cada vegada que es veia acorralat amb preguntes incòmodes, que eixe mateix matí havia tingut una reunió amb algú que pintava alguna cosa a la conselleria, i que sí, que segur, que no es preocuparem que el col.legi s’anava a fer…Eixe algú és responsable de la situació, eixe algú és el regidor d’educació Alejandro Gutierrez  i és, també, l’alcalde Vicente Ibor, i els dos eixien a la foto, i ningú els digué que eren còmplices de la situació, tampoc hi hagué reconeixement per a les mares que s’han passat un curs sencer concentrant-se a la porta de l’Ajuntament i aguantat les rialles i les males cares dels que ara demanen unitat.

     Tanta amabilitat m’aclapara, però és que sembla que ara, quatre anys després, i quan la dimissió del regidor en qüestió ja era un tema damunt de la taula, al col·legi Rosa Serrano, que vist des de fora sembla Guantànamo, han posat un nou barracó, que servirà com a aula de música (estarà inssoritzat?) i que, potser, posen un altre que servisca com a gimnàs…la imaginació no té límits, i clar,  davant aquesta bona predisposició del govern local, cal ser prudents. I jo em pregunte…Ens han comprat amb més barracons? i em sembla quasi un acudit: “això va un a dir que no vol barracons, li claven dos més i se’n va tan content” S’imagineu això a Finlàndia? Ara que tots volem ser finlandesos. Perdoneu la ironia, que us assegure no té com a objecte fer riure a ningú, disculpeu la mala llet, i que no sàpia mossegar-me la llengua, però hi ha coses que clamen al cel, i em fa fàstic anar-me’n a casa pensant…tenim el que ens mereixem, perquè no és veritat.

     Per cert, senyors regidor d’educació i alcalde de Paiporta, quan vostés diuen que han fet tot el possible, a mi em fa pena que tinguen tan pocs recursos quan d’aconseguir coses per al seu poble es tracta. Què tal acampar a la porta de la Conselleria? Amb una pancarta i convocatòria als mitjans de comunicació. Al dia següent serien vostés portada de tots els diaris nacionals i eixirien en totes les televisions, ràdios i portals de internet: “l’alcalde i el regidor d’educació de Paiporta, els dos del Partit Popular, acampen a la porta de la Conselleria per a eixigir un col.legi per als 210 xiquets del poble que des de fa quatres anys estudien en barracons”. Serien vostés herois, i segur que María José Català, tornava a mirar en la caixeta per si queda algo per a Paiporta…Senyor Alejandro, a vegades, el fi justifica els mitjans.

Benvolguts Reis, seria fantàstic...

No puc evitar caure en el tòpic d’escriure un post en forma de carta als Reis. Una vegada vaig aconseguir recuperar la il.lusió pel 6 de gener, i em vaig prometre que no tornaria a perdre-la.

Com que no seria ètic demanar coses roïnes, encara que molts ho mereixen, vaig a intentar transformar els meus deistjos en fòrmules positives.

Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar:

       Tinc un fum de peticions a fer, intentaré comprimir-les… Vull que la gent a la que estime aconseguisca enguany la serenitat, la força i la valentia necessàries per continuar vivint, que els somriures governen les seues vides i sempre troben a algú a qui abraçar quan ho necessiten. Vull que només els bons sapiguen gaudir dels xicotets plaers de la vida, que els que pateixen injustament deixen de fer-ho, i que els que fan patir deixen de gaudir. Vull que els que lluiten per les causes perdudes les troben, que l’èxit siga exclusiu de la gent que fa les coses amb el cor. Vull que els que no ho saben encara descrobeixen que s’arribe abans i millor quan cooperem; que xafar al del costat mai tinga premi ni recompensa; que tothom se n’adone que és injust tractar de la mateixa forma les coses que no són iguals.

      Vull que la felicitat s’impose a la tristor, que l’abundància d’uns no siga la miseria d’altres, que ningú es quede sense sostre, i que el còdic penal es reforme, i fer patir a un innocent siga el pitjor dels delictes. Que la justicia, la sanitat, l’educació i el dret a la cultura i a la información siguen de tots, que els diners siguen només papers. Que la ciència siga neutral, i les coses no es mesuren només en termes de rendibilitat econòmica. Que el poble no siga maltractat per la policía que financia amb els seus impostos, que les derrotes ens aporten més saviesa que patiment, que compartir una cervesa siga considerat bé d’interés general!

      

      Vull que el meu poble, Paiporta, torne a ser un poble, que quan un veí té un problema mai estiga a soles, vull que no es tanquen més botigues, que els que volen un poble millor guanyen de llarg, i els que no se l’estimen siguen desterrrats. Vull un col.legi per als xiquets del Rosa Serrano, i una EPA en condicions per a la gent que vol aprendre, vull un barranc net, un pla d’ocupació per a que tot el món tinga treball, vull cultura al meu poble, que tot el món que tinga un projecte per fer millor el nostre entorn ho duga a terme,  que el meu poble estiga gestionat per gent que se l’estima…”Que tot fos com és manat i ningú no manés”, que diu Serrat.

       Per a mi…que el sol entre per la finestra com ho fa tots els matins, el calor del meu fill per les vesprades, rebre paraules d’amor per les nits, les bogeries dels meus amics, les abraçades dels que vull, la mar….i un poc de treball remunerat, que de l’altre tinc un cabàs.

El Rosa Serrano o la història d'un col.legi que mai será

         El PP ha votat a Les Corts Valencianes en contra de la construcció del col.legi Rosa Serrano de Paiporta. La ineficiència, la desvergonya i el comportament repugnat dels polítics del govern local, amb el regidor d’educació, Alejandro Gutierrez, i l’alcalde, Vicente Ibor, al cap, ha estat continuada per la gentola que conforma el govern autonòmic.  

        No sé si és correcte anomenar al centre on estudien infantil i primaria més de 200 xiquets de Paiporta “col.legi”, doncs en realitat són un conjunt de barracons ubicats a un solar del poble. Fa quatre anys els menuts, matriculats a l’àntic Ausias March, foren traslladats a uns barracons, el lloc no reunia condicions (al tros de pati no hi ha  cap ombra, i no hi ha gimnàs, ni biblioteca), perquè anava a ser provisional, estarien allí el temps que costara construir una escola nova. Però la Conselleria començà a ajornar els terminis, passaven els anys i els xiquets patien lipotimies a l’estiu, i picadures d’insectes, i Alejandro Gutierrez i Vicente Ibor sempre asseguraven que acabaven de mantindre una reunió amb la Conselleria i que era qüestió de mesos.

Fa un any, davant les accions del pares reivindicant una solución, al ple municipal el regidor d’educació va afirmar que si en sis mesos no havien començat les obres del nou col.legi dimitiria. Entretant, l’oposició (PSOE, Compromís i Esquerra Unida) presentà una proposta per utilizar els diners destinats a la construcció d’un centre cultural, a l’escola, perquè els xiquets no patiren més la situació de precarietat absoluta a la que s’enfrontaven cada dia. El PP local vota en contra al.legant que l’escola s’anava a fer en breu, i no pagava la pena. Fa un parell de mesos, davant la presió ciutadana l’alcade, Vicente Ibor, es desentén de la qüestió i li deixa el “marró” a Alejandro Gutierrez, qui admet que l’escola no es construirà mai. La raó, que els estudis de població indiquen que en uns anys a Paiporta descendirà el nombre de xiquets i no farà falta una nova escola; els que estàn es poden fotre i passar tota la seua etapa escolar a una situació lamentable, de moment, ja els hem ensenyat que ells i la seua educació no són importants. Alguns pares, pocs per a ser sincers, continuaren la lluita i aconseguiren que el problema arribara a Les Corts Valencianes, el resultat, el que ja hem contant, el col.legi mai será perquè el PP ha votat en contra.

        El regidor d’educació, que viu del seu alliberament a l’ajuntament, és a dir, no té altre ofici ni benefici que ser regidor i cobrar un sou, bon sou per a ser una persona sense preparació acadèmica, no ha estat capaç de resoldre el problema educatiu més greu del poble. Tampoc ha dimitit, és clar, la responsabilitat pesa poc davant d’uns diners que li permiteix viure molt còmodament, al cap i a la fi, l’únic que haurà d’aguantar són males cares per part d’alguns pares del poble i …Què és això comparant en haver de buscar-se feina i patir el que pateix la gent normal? Res, per a d’ells és no-res. Perquè ni a Alejandro Gutierrez, ni al senyor alcalde, més preocupat de la seua feina a la diputació que del que passa al seu poble, ni per descomptat, a la consellera d’educació, Maria José Català, els importa el patiment dels xiquets. Perquè quan entren al seu despatx, al que no fa fred en hivern ni calor a l’estiu, no pensen que hi ha persones patint, el turment del seu poble no els lleva el somni, els té igual, la seua vocació de servei públic ni existeix ni ha existit mai, més enllà d’embutxacar-se diners públics tots el mesos. I a mi em bull la sang, perquè a la meua neboda li piquen puces quan ix al pati i pregunta a casa perquè a la seua escola no hi ha gimnàs, perquè es lamentable veure a l’estiu com els xiquets s’amuntonen baix de la canastra de bàsquet buscant l’ombra.

       La justicia terrenal sembla no existir quan no hi ha rentabilitat económica que aprofitar; els responsables, els que malgasten els nostres diners en el seu propi benefici (en factures milionaris a advocats amics, en contratacions d’amics que fan de gerents del nostre ajuntament) continuaràn vivint de nosaltres tan bé com fins ara, però jo, desitje i espere que la justicia universal no deixe que queden impunes, que el seu terrorisme contra la dignitat humana no quede sense càstig. 

Sí vull

Al novembre de 2005 jo era regidora de l’Ajuntament de Paiporta, s’acabava d’aprovar la llei de matrimoni homesexual, i una parella d’amics (dos xics) em demanaren que els casara. Malgrat no ser veïns ni tindre cap vinculació amb Paiporta decidiren celebrar la seua boda ací. Volien discreció i pensaren que a un poble i amb una persona de confiança l’acte seria íntim, com els dos volien. Així va ser, un celebració discreta, amb pocs familiars i coneguts i el seu amor com a protagonista.

Jo, que sempre he defensat que l’amor no necessita de papers, jo que no he necessitat mai de la llei per estimar, vaig compartir aquell moment d’emoció, i em va caure alguna llàgrima. Vaig sentir que el sentit comú s’imposava per una vegada a la barbàrie, la humiliació, i la marginació a la que, els que no saben estimar, volen defenestrar la resta, darrere de conviccions socials absurdes.

Ahir el Tribunal Constitucional va rebutjar el recurs de inconstitucionalitat contra el matrimoni homosexual, i a mi em va tornar a caure la llàgrima, recordant aquell dia, recordant a les amigues i amics que avuí al segle XXI han d’aguantar que alguns, els que no saben estimar, parlen de la seua condició como una malaltia, com si ells foren millors. A quí fa mal que dos persones s’estimen siguen del sexe que siguen?. Fa mal als que s’amaguen, als que no tenen collons d'averiguar quí són.

A banda del concepte romàntic, el matrimoni homosexual és molt més. Al País Valencià la llei de parelles de fet no contempla la possibilitat de cobrar una pensió de viduïtat si un dels membres de la parella mor, i aixó supossava un greuge comparatiu per a les persones homosexuals, que no tenien altra opció per oficialitzar les seues relacions. Fins fa set anys les persones i els seues sentiments no eren iguals davant la llei ( si ho eren les seues obligancions) tampoc ho eren els seus fills. I aixó sí es antinatura, aixó si que és una atemptat contra les persones. 

Per aixó aquest és un post d’enhorabona, enhorabona als que lluiten, als que no s’amaguen, als que estimen sense condicions, als que no tenen por dels dolents, enhorabona perquè avuí, tots, som un poc més lliures.

Paiporta registra 53 desnonaments en tres mesos.

Fa aproxidament un mes, alguns paiportins ens quedarem bocabatas davant la noticia de que al nostre poble s’havien fet efectius 53 desnonaments en tres mesos. La dada fa por. Aquesta vegada l’Ajuntament no va enviar nota de premsa, ni va anunciar mesures per paliar els efectes que están patint els afectats, entre altres motius perque ni troba ni busca solucions.

A molta gent del poble tampoc l’interessa més enllà d’un comentari oportú, al voltant de la crisi i él “on anem a arribar” i, per supossat, un juí, amb condemna inclosa, sobre els afectats, amb la conclusió de que, els que no hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, no hem de pagar els plats bruts dels que si ho han fet (una vegada més recordé a Jose Luis Sampedro quan diu aixó de “es imposible vivir por encima de tus posibilidades, todos hemos vivido con las posibilidades que nos dieron”). Doncs bé, em sembla correcte que alguna gent pensé aixó, però la resta, els que, sense entrar en detalls personals, patim perqué els nostres veïns acaben al carrer, hauriem de poder fer alguna cosa per presionar al govern local i crear la infraestructura necessaria per ajudar.

Des del respecte més absolut, no puc evitar preguntar-me per qué a alguna gent li sap greu que els diners dels seus impostos es destinen a la supervivència dels seus veïns i, tanmateix sembla no afectar-los que el seu ajuntament, amb els seus diners, contracte a un gerent amb un sou de 60.000€ a l’any per una tasca prou indefinida. Que casualment, eixe gerent siga un ex càrrec  de popular tv (televisió a la que el nostre alcalde sempre s’ha sentit com a casa) i que a més, també casualment, la seua filla treballe al departament d’informàtica de l’Ajuntament de Paiporta. I no ho entenc perqué posats a rescatar families, el consistori hauria de deixar-nos decidir a quí volem rescatar i en quínes condicions. És trist i irresponsable que els polítics pensen que obtindre més vots a les eleccions, els dona dret a invertir els diners dels ciutadans en colocar als seus amics, en compte de solucionar els problemes dels seus veïns. Perqué posats a dir tonteries, els que estem a l’altra banda, podriem alegar que al programa electoral del PP no estava inclosa la contratació del secretari de Popular TV com a gerent del l’Ajuntament que, a més a més, ni paga ni ha pagat mai impostos a Paiporta.

El proper 22 d'octubre al local de la Unió Musical de Paiporta la plataforma d'afectats per la hipoteca oferirà una xerrada per a explicar les causes i efectes dels desnonaments, i el 25 hi ha convocada una manifestació per exigir solucions al govern local. Sembla que ha arribat el moment de prendre posicions.

Em falten paraules......

           Avuí em deixe dur, no vaig a obrir la finestra per veure que passa, avuí em quede dins, per exterioritzar una de les reflexions interminables amb les que plene el meu espai. Avuí m’abelleix parlar de paraules, de les que ens falten o ens sobren, com diuen els Antònia Font.

             Hi ha paraules per denominar objectes: got, taula, llibre, radio, cotxe, botiga, porta, sol….mots que tenen com a objectiu ajudar-nos a la nostra vida, convertir en so alguna cosa, otorgar-li valor fonètic, escoltar-les, dir-les, són objectives, i el més important, tots compartim el seu sentit. Hi ha altres que sereveixen per definir les relacions humanes, i ací comencen els problemas, encara que la gran majoria les entén de la mateixa forma: pare, mare, fill, nebot…i les més ambigües, home, dona, amic, parella. Pero les que centren les meues reflexions són les altres, les que van més enllà, les que anomenen els valors, els sentiments i les emocions. El significat d’aquestes paraules varia depenent de quí, cóm, quán i en quines circumstàncies es diuen, i tot el món pot utilizar-les en el seu favor o entendre-les al contrari. Una quantitat indecent de factors fan que la serenitat, l’amor, la por o l’enveja tinguen un significat o un altre, siguen més o menys importants.

         Però quín és el significat bó d’una paraula? El que li dona él que la diu o el que asumeix él que  la rep?. Hi ha paraules que adquereixen una categoría de veritat absoluta per a alguns, i que per a altres són banals i  buides. Tots cataloguem les paraules que evoquen emocions depenent de a quí van dirigides, o de quí venen. Les classificacions són personals, intransferibles. I jo tinc la meua, que, a més, acaba lligant unes paraules a altres, i si pense en l’amistat em ve al cap la lleialtat, i si pense en amor em ve al cap la tendressa, del sexe el desig, i de la tristor la pèrdua. Viatjant per les paraules descrobeixes els sentiments. Per a mi no és el mateix voler que estimar. No parle de voler com a verb transitiu, sinó del sentiment, jo vull a molta gent, als que són part de la meua vida, als que necessite, als que m’ajuden a ser jo. Però estimar té una connotació diferent, que va molt més enllà. Estimar té, a més d’un component d'enamorament, una trascedència. I reflexionant me n’adone de que és una paraula que utilitze poc, perqué hi ha paraules que, a vegades, fan por. Hi ha sinònims i antònims, paraules que ens defineixen, paraules en les que perdre el temps, i les hores, paraules amb les que plenar un post, a un bloc, un día, en un moment determinat.