viernes, 8 de marzo de 2013

Es deia Ventura González i va parir tretze fills...


Es deia Ventura González i va parir 13 fills, al temps de la misèria i la fam, a un poble perdut de la Serra de Còrdova al que la guerra li va furtar l’esperança i el futur i del que un dia va fugir per no tornar mai més.

Va soterrar a tres dels seus fills, i va treballar al camp tota la seua vida. La República li va donar el dret d’aprendre a llegir i escriure i la dictadura els el va llevar a les seues filles. Va esperar al seu home quan se n’anà a la guerra i després quan estigué a un camp de concentració franquista. Va resistir, amb mà excesivament dura, és cert, però que podía fer una mare que cada dia quan s’alçava havia de lluitar per que els seus menjaren. Mai es va penedir de viure, i sovint, li caien llàgrimes recordant-se a si mateixa, valenta, guapa i forta.

Jo l’he vist, amb el puny en alt, cantar La Internacional, i minuts després recordar on estava amagada la roba que li havien de posar quan fora morta, l’hàbit de la Mare de Déu del Carme, contradiccions en tenim tots! Jo l’he vist ennogullir-se sempre més dels seus fills que de les seues filles, acaronar més als seus néts que a les seues netes perquè, malgrat el seu patiment, el seu treball i la força, mai ningú li va reconèixer la seua tasca en la vida, ningú li va dir en veu alta que erem iguals, i que no va ser el seu home el que tragué una família endavant  sinó ella. Es va morir, al segle XXI, pensant que les dones estem relegades a un segon pla inevitablement. Pense molt en ella, i el seu record a vegades em fa riure, a vegades em fa plorar, i quasi totes em fa ràbia. Era la meua iaia.

3 comentarios:

  1. M'has emocionat, sempre ho fas Bea.
    M'ha recordat a la meua iaia.
    Recorde quan em parlava de la guerra amb molta tristor, i quan em parlava de la República i li brillaven els ulls.
    Ella era una dona rebel i lluitadora. I coses de les coincidències... també li agradava la Verge del Carme, tot i que no era creient (quines coses eh?).
    Per cert, la meua iaia es deia Felicidad.

    ResponderEliminar
  2. Ayer te deje un comentario y por obra del demonio no se publico, intento recordar lo que te escribí pero mi memoria cada vez se parece mas a la de un pez. Sabes? en un tiempo que aun esta muy lejano tus descendientes también contaran cosas hermosas de ti por que cada dia te vas convirtiendo en una gran mujer.

    ResponderEliminar
  3. Nunca me había visto desde esa perspectiva!, pero me gusta, acabo de encontrarle la gracia a la finitud!. Gracias Amparo e Isabel por recordarme, a menudo, el pasado común de las que nacimos mujeres, humildes y sin rastro del gen de la resignación. Y gracias, sobre todo, por el presente y el futuro que vamos haciendo.

    ResponderEliminar