Al novembre de 2005 jo era regidora de
l’Ajuntament de Paiporta, s’acabava d’aprovar la llei de matrimoni homesexual,
i una parella d’amics (dos xics) em demanaren que els casara. Malgrat no ser
veïns ni tindre cap vinculació amb Paiporta decidiren celebrar la seua boda
ací. Volien discreció i pensaren que a un poble i amb una persona de confiança
l’acte seria íntim, com els dos volien. Així va ser, un celebració discreta,
amb pocs familiars i coneguts i el seu amor com a protagonista.
Jo, que sempre he defensat que l’amor no necessita
de papers, jo que no he necessitat mai de la llei per estimar, vaig compartir
aquell moment d’emoció, i em va caure alguna llàgrima. Vaig sentir que el
sentit comú s’imposava per una vegada a la barbàrie, la humiliació, i la
marginació a la que, els que no saben estimar, volen defenestrar la resta, darrere
de conviccions socials absurdes.
Ahir el Tribunal Constitucional va rebutjar el
recurs de inconstitucionalitat contra el matrimoni homosexual, i a mi em va
tornar a caure la llàgrima, recordant aquell dia, recordant a les amigues i
amics que avuí al segle XXI han d’aguantar que alguns, els que no saben
estimar, parlen de la seua condició como una malaltia, com si ells foren
millors. A quí fa mal que dos persones s’estimen siguen del sexe que siguen?.
Fa mal als que s’amaguen, als que no tenen collons d'averiguar quí són.
A banda del concepte romàntic, el matrimoni
homosexual és molt més. Al País Valencià la llei de parelles de fet no
contempla la possibilitat de cobrar una pensió de viduïtat si un dels membres
de la parella mor, i aixó supossava un greuge comparatiu per a les persones
homosexuals, que no tenien altra opció per oficialitzar les seues relacions.
Fins fa set anys les persones i els seues sentiments no eren iguals davant la
llei ( si ho eren les seues obligancions) tampoc ho eren els seus fills. I aixó sí es antinatura, aixó si que és una atemptat contra les persones.
Per aixó aquest és un post d’enhorabona,
enhorabona als que lluiten, als que no s’amaguen, als que estimen sense
condicions, als que no tenen por dels dolents, enhorabona perquè avuí, tots,
som un poc més lliures.
