Sí vull

Al novembre de 2005 jo era regidora de l’Ajuntament de Paiporta, s’acabava d’aprovar la llei de matrimoni homesexual, i una parella d’amics (dos xics) em demanaren que els casara. Malgrat no ser veïns ni tindre cap vinculació amb Paiporta decidiren celebrar la seua boda ací. Volien discreció i pensaren que a un poble i amb una persona de confiança l’acte seria íntim, com els dos volien. Així va ser, un celebració discreta, amb pocs familiars i coneguts i el seu amor com a protagonista.

Jo, que sempre he defensat que l’amor no necessita de papers, jo que no he necessitat mai de la llei per estimar, vaig compartir aquell moment d’emoció, i em va caure alguna llàgrima. Vaig sentir que el sentit comú s’imposava per una vegada a la barbàrie, la humiliació, i la marginació a la que, els que no saben estimar, volen defenestrar la resta, darrere de conviccions socials absurdes.

Ahir el Tribunal Constitucional va rebutjar el recurs de inconstitucionalitat contra el matrimoni homosexual, i a mi em va tornar a caure la llàgrima, recordant aquell dia, recordant a les amigues i amics que avuí al segle XXI han d’aguantar que alguns, els que no saben estimar, parlen de la seua condició como una malaltia, com si ells foren millors. A quí fa mal que dos persones s’estimen siguen del sexe que siguen?. Fa mal als que s’amaguen, als que no tenen collons d'averiguar quí són.

A banda del concepte romàntic, el matrimoni homosexual és molt més. Al País Valencià la llei de parelles de fet no contempla la possibilitat de cobrar una pensió de viduïtat si un dels membres de la parella mor, i aixó supossava un greuge comparatiu per a les persones homosexuals, que no tenien altra opció per oficialitzar les seues relacions. Fins fa set anys les persones i els seues sentiments no eren iguals davant la llei ( si ho eren les seues obligancions) tampoc ho eren els seus fills. I aixó sí es antinatura, aixó si que és una atemptat contra les persones. 

Per aixó aquest és un post d’enhorabona, enhorabona als que lluiten, als que no s’amaguen, als que estimen sense condicions, als que no tenen por dels dolents, enhorabona perquè avuí, tots, som un poc més lliures.

Estellés.

No diré que Estellés és el meu poeta preferit però, a vegades, a èpoques, ho sent així. Estellés és l'instint, és la terra, és l'esència del valencià que s'estima el seu entorn. Estellés és el que som, el sentiment col.lectiu d'un poble, el nostre. I és l'home que estima i desitja, a un moment convuls i a una terra, la nostra. Estellés sóc jo, per aixó com a ell res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat, tallat en tires. I tampoc em pot faltar el vi damunt la taula. 

Com l'Estellés jo també em pregunte on són le paraules inconscients que una tendresa et va dictar. I he estimat com els amants que no comprenen l’amor com un costum amable, els de l’amor brusc i salvatge, els que pateixen l’enyorança amarga de la terra.  Va ser ell qui em va ensenyar que les paraules obscenes es poden dir amablement. He sommiat alló que ja no pot ser, sentir algú sota el meu cos, amb els grans ulls oberts. I fer-te un bes sense cometre cap delicte. I una vegada vaig enllaçar un nom al meu nom, quan també enllaçavem les cames.

Amb ell em vaig adonar que jo també he tingut una familia de dol per a tota la vida. De la guerra, la posguerra….I he plorat veient a l’home parat, que un dia desaparèix perque no va enlloc. I sé que alló que val és la consciencia de no ser resi no s’és poble. I A voltes he sentit una veu que em preguntava ¿Qué has fet. Qué has fet?, i no he sabut que dir.

Sense Estellés no seriem com som, o almenys no ho sabriem. Avuí es celebra a Paiporta, el meu poble, i a Burjassot, el seu, la nit d’Estellés. Al voltant d’una taula menjarem i beurem, i parlarem d’ell. Després recitarem els seus versos i es retrobarem, sentint-se poble….

Ací em pariren i ací estic.

I com que em passen certes coses,

ací les cante, ací les dic.