Estellés.

No diré que Estellés és el meu poeta preferit però, a vegades, a èpoques, ho sent així. Estellés és l'instint, és la terra, és l'esència del valencià que s'estima el seu entorn. Estellés és el que som, el sentiment col.lectiu d'un poble, el nostre. I és l'home que estima i desitja, a un moment convuls i a una terra, la nostra. Estellés sóc jo, per aixó com a ell res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat, tallat en tires. I tampoc em pot faltar el vi damunt la taula. 

Com l'Estellés jo també em pregunte on són le paraules inconscients que una tendresa et va dictar. I he estimat com els amants que no comprenen l’amor com un costum amable, els de l’amor brusc i salvatge, els que pateixen l’enyorança amarga de la terra.  Va ser ell qui em va ensenyar que les paraules obscenes es poden dir amablement. He sommiat alló que ja no pot ser, sentir algú sota el meu cos, amb els grans ulls oberts. I fer-te un bes sense cometre cap delicte. I una vegada vaig enllaçar un nom al meu nom, quan també enllaçavem les cames.

Amb ell em vaig adonar que jo també he tingut una familia de dol per a tota la vida. De la guerra, la posguerra….I he plorat veient a l’home parat, que un dia desaparèix perque no va enlloc. I sé que alló que val és la consciencia de no ser resi no s’és poble. I A voltes he sentit una veu que em preguntava ¿Qué has fet. Qué has fet?, i no he sabut que dir.

Sense Estellés no seriem com som, o almenys no ho sabriem. Avuí es celebra a Paiporta, el meu poble, i a Burjassot, el seu, la nit d’Estellés. Al voltant d’una taula menjarem i beurem, i parlarem d’ell. Després recitarem els seus versos i es retrobarem, sentint-se poble….

Ací em pariren i ací estic.

I com que em passen certes coses,

ací les cante, ací les dic.