Em falten paraules......

           Avuí em deixe dur, no vaig a obrir la finestra per veure que passa, avuí em quede dins, per exterioritzar una de les reflexions interminables amb les que plene el meu espai. Avuí m’abelleix parlar de paraules, de les que ens falten o ens sobren, com diuen els Antònia Font.

             Hi ha paraules per denominar objectes: got, taula, llibre, radio, cotxe, botiga, porta, sol….mots que tenen com a objectiu ajudar-nos a la nostra vida, convertir en so alguna cosa, otorgar-li valor fonètic, escoltar-les, dir-les, són objectives, i el més important, tots compartim el seu sentit. Hi ha altres que sereveixen per definir les relacions humanes, i ací comencen els problemas, encara que la gran majoria les entén de la mateixa forma: pare, mare, fill, nebot…i les més ambigües, home, dona, amic, parella. Pero les que centren les meues reflexions són les altres, les que van més enllà, les que anomenen els valors, els sentiments i les emocions. El significat d’aquestes paraules varia depenent de quí, cóm, quán i en quines circumstàncies es diuen, i tot el món pot utilizar-les en el seu favor o entendre-les al contrari. Una quantitat indecent de factors fan que la serenitat, l’amor, la por o l’enveja tinguen un significat o un altre, siguen més o menys importants.

         Però quín és el significat bó d’una paraula? El que li dona él que la diu o el que asumeix él que  la rep?. Hi ha paraules que adquereixen una categoría de veritat absoluta per a alguns, i que per a altres són banals i  buides. Tots cataloguem les paraules que evoquen emocions depenent de a quí van dirigides, o de quí venen. Les classificacions són personals, intransferibles. I jo tinc la meua, que, a més, acaba lligant unes paraules a altres, i si pense en l’amistat em ve al cap la lleialtat, i si pense en amor em ve al cap la tendressa, del sexe el desig, i de la tristor la pèrdua. Viatjant per les paraules descrobeixes els sentiments. Per a mi no és el mateix voler que estimar. No parle de voler com a verb transitiu, sinó del sentiment, jo vull a molta gent, als que són part de la meua vida, als que necessite, als que m’ajuden a ser jo. Però estimar té una connotació diferent, que va molt més enllà. Estimar té, a més d’un component d'enamorament, una trascedència. I reflexionant me n’adone de que és una paraula que utilitze poc, perqué hi ha paraules que, a vegades, fan por. Hi ha sinònims i antònims, paraules que ens defineixen, paraules en les que perdre el temps, i les hores, paraules amb les que plenar un post, a un bloc, un día, en un moment determinat.